Antoni Gaudí
L’11 de setembre de 1924, durant la dictadura de Primo de Rivera, Antoni Gaudí, que tenia 72 anys, va acudir a la missa que la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat celebrava a la basílica dels Sants Just i Pastor, en memòria dels defensors de Barcelona durant el setge de 1714. La policia havia prohibit l’acte i va impedir a Gaudí l’accés a l’església. Davant la seva insistència, els agents el van detenir i el van traslladar a la comissaria. Durant l’interrogatori, Gaudí es va negar a respondre en castellà. Quan un agent li va recordar que, com a arquitecte, estava obligat a fer-ho, Gaudí va respondre: «La professió d’arquitecte m’obliga a pagar contribució i ja la pago, però no a deixar de parlar la meva llengua». Els agents el van tancar en un calabós i li van imposar una multa de 50 pessetes. Com que no disposava dels diners, va haver de continuar detingut fins que el rector de la Mercè va acudir a la comissaria i va pagar la multa. Gaudí va aprofitar l’ocasió per pagar també la multa d’un altre dels detinguts.
“ La professió d’arquitecte m’obliga a pagar els impostos, i ja els pago,
però no a deixar de parlar en la meva lengua
— Antoni Gaudí
L’episodi és un testimoni significatiu de la repressió de l’ús públic del català durant la dictadura de Primo de Rivera i permet situar Gaudí en el context cultural de la Catalunya de finals del segle XIX i principis del XX. Gaudí no va ser un arquitecte regionalista en sentit estricte, però la seva obra està profundament vinculada a la cultura catalana, a la tradició constructiva i artesanal, al paisatge i a la recuperació de la història medieval impulsada per la Renaixença. La seva catalanitat, més que en un discurs polític explícit, es manifesta en la manera d’entendre l’arquitectura: transformar una tradició pròpia en un llenguatge nou i universal. La pedra, la ceràmica, les formes de la natura, les referències històriques i els símbols religiosos formen part d’un univers creatiu arrelat al territori, però capaç de transcendir-lo.
.jpg)
Festa al Park Güell pel I Congrés Internacional de Llengua Catalana (1906)
La Renaixença catalana va ser el moviment cultural que, durant el segle XIX, va impulsar la recuperació de la llengua, la literatura i la consciència històrica de Catalunya. Gaudí s’inscriu plenament en aquest context, no com a teòric, sinó a través de la seva obra. La seva arquitectura participa d’aquest procés de recuperació reinterpretant elements de la tradició medieval, l’artesania i la cultura pròpia amb una llibertat formal radicalment moderna.
A la Casa Vicens, incorpora ceràmica, motius ornamentals i referències a la tradició arquitectònica catalana dins d’un llenguatge nou. A Bellesguard, la memòria del rei Martí I l’Humà i les restes del castell medieval es converteixen en el punt de partida d’una arquitectura innovadora. Al Palau Güell, la forja, la pedra i alguns elements simbòlics també connecten amb la recuperació de les arts i els oficis tradicionals. La Casa Calvet reflecteix la voluntat de crear una arquitectura pròpia, capaç de representar una societat moderna sense renunciar a les seves arrels. A la Casa Batlló Gaudí no es limita a seguir els codis del Modernisme català, sinó que els transforma profundament. I a la Sagrada Família, Gaudí porta aquesta voluntat molt més lluny: el temple recupera la tradició dels grans edificis religiosos medievals, però la transforma mitjançant noves formes, estructures i solucions constructives. En Gaudí, la Renaixença no consisteix a copiar el passat, sinó a convertir-lo en un motor creatiu capaç de produir una arquitectura universal.
Un gravat de 'La Ilustració Catalana' de la biblioteca de l'Ateneu de 1881
Antoni Gaudí va mantenir una relació molt estreta amb la burgesia catalana del seu temps, especialment amb famílies com els Güell, els Calvet, Milà i Batlló, que van confiar en ell per construir i transformar alguns dels edificis més singulars de la Barcelona moderna. Aquesta burgesia, enriquida amb la industrialització, buscava prestigi social, però també expressar els seus ideals culturals i religiosos.
Gaudí compartia amb bona part d’aquest entorn una visió tradicional i profundament religiosa de la societat. Als primers anys de la seva carrera, guanyava diners, vestia bé i es convertí en un dandi de l’època, fins i tot es diu que visitava les obres fent servir un carruatge, Participava de la vida social barcelonina. S’afiliá a l’Ateneu, assistia al Teatre del Liceu, donava suport als Cors de Clavé i a l’Orfeó Català.
La seva defensa de la tradició, de la família, de la fe catòlica i de la cultura catalana sintonitzava amb sectors conservadors de la societat del moment. Gaudí, però, no jugava en el nivell ideològic, sinó en el de l’arquitectura. Tanmateix, la seva arquitectura era extraordinàriament innovadora i trencadora. Aquesta aparent contradicció —un pensament tradicional i una creativitat revolucionària— és una de les característiques més interessants de la personalitat i l’obra de Gaudí. És en l’arquitectura que desenvoluparà les seves idees, amb una forta
empremta social i popular.
%20Frederic%20Juando%CC%81%20Alegret%20:%20AHDB.png)
