_The_Beggars_Cathedral_by_Joaquim_Mir_-_Museu_Nacional_d'Art_de_Catalunya.jpg)
La catedral dels pobres | Joaquim Mir
La catedral dels pobres, pintada per Joaquim Mir el 1898, és una de les obres més significatives del final de l’etapa de la Colla del Safrà i, alhora, un punt d’inflexió en la trajectòria del pintor. Mir la va presentar en solitari a la IV Exposició de Belles Arts i Indústries Artístiques de Barcelona, on va obtenir una tercera medalla. El quadre mostra un grup de captaires als voltants de la Sagrada Família, aleshores en construcció als límits de l’Eixample, i converteix el temple de Gaudí en el teló de fons d’una escena marcada per la pobresa i la marginació.
La Sagrada Família apareix així sota una mirada insòlita. No és només un temple en construcció, símbol d’una nova arquitectura i d’una espiritualitat renovada, sinó també un edifici que emergeix enmig d’una ciutat desigual. Mir contraposa la monumentalitat del temple a la fragilitat dels personatges que l’envolten i estableix una relació poderosa entre religió, pobresa i realitat urbana. La «catedral dels pobres», un tìtol suggerit pel bisbe Torras i Bages, vinculat als cercles de Gaudí, és, en aquest sentit, tant la Sagrada Família com els qui viuen als seus marges. Mir no pinta simplement la Sagrada Família: pinta també la societat que l’envolta.
“ La pobresa porta a l’elegància i a la bellesa,
mentre que la riquesa porta a l’opulència i a l’ambició,
però no s’ha de confondre la pobresa amb la misèria
— Antoni Gaudí
La catedral dels pobres | Joaquim Mir
A diferència de les grans catedrals, finançades tradicionalment per reis, bisbes o institucions públiques, la Sagrada Família havia de ser un temple construït pel poble i per al poble. Les obres es finançaven mitjançant les aportacions, sovint modestes, de milers de persones. Gaudí va assumir plenament aquesta concepció i entenia que el temple havia d’avançar al ritme de les donacions, «a poc a poc», perquè, en paraules seves, el veritable promotor de l’obra era Déu.
Aquesta idea va adquirir una dimensió encara més profunda durant els darrers anys de la seva vida. Gaudí es va dedicar gairebé exclusivament a la Sagrada Família i es va implicar personalment en la recerca de recursos per continuar-ne la construcció. En moments de dificultat econòmica, no dubtava a sortir pels carrers de Barcelona per demanar donatius. El seu compromís va arribar fins al punt de renunciar als seus honoraris i destinar els seus recursos personals al temple. També va vendre la casa del Park Güell on havia viscut amb el seu pare i la seva neboda i hi va invertir els seus estalvis. La construcció del temple es va convertir així en una qüestió que anava més enllà de la seva activitat professional.
La Sagrada Família havia de ser, en definitiva, una casa oberta a tothom, especialment als més humils: un espai de pregària, esperança i comunitat. D’aquí pren sentit l’expressió «catedral dels pobres». No és una catedral en sentit estricte —la catedral de Barcelona és la de la Santa Creu i Santa Eulàlia—, sinó un temple concebut com una obra col·lectiva, construïda amb les aportacions de la gent. La seva pròpia manera de viure, cada vegada més austera i humil, reforçava aquesta identificació amb les persones senzilles que contribuïen al projecte.
La Sagrada Família en construcció
Durant els darrers anys de la seva vida, Gaudí es va dedicar gairebé exclusivament a la Sagrada Família. A mesura que avançava el projecte, es va anar allunyant de les comoditats i de les preocupacions materials per lliurar-se plenament a la seva obra i a la seva fe. Va adoptar un estil de vida cada vegada més senzill: va renunciar al luxe, vestia amb gran modèstia, menjava de manera frugal i destinava la major part del seu temps i les seves energies al treball i a la pregària. Aquesta austeritat estava profundament vinculada a la seva fe cristiana i al valor de la humilitat. Quan va ser atropellat per un tramvia, el 7 de juny de 1926, la seva roba senzilla i el seu aspecte humil van fer que alguns el prenguessin per un captaire.
Aquesta manera de viure contrastava amb la grandiositat de l’edifici que projectava. Però aquesta grandiositat no responia a una exaltació de la riquesa, sinó a la voluntat d’oferir a la societat un espai de bellesa, espiritualitat i esperança. Gaudí entenia el seu talent com un do rebut de Déu i concebia l’arquitectura com un servei a la societat i a la religió. La seva vida i la seva obra quedaven així estretament unides per unes mateixes conviccions.
Dormitori de Gaudí a l'edifici annex al Temple
