Les golfes de La Pedrera
Per a Gaudí, l’estructura no era només allò que sostenia un edifici, sinó una part essencial de la seva expressió arquitectònica. La seva manera de projectar partia de l’observació de la natura i de les lleis que en regeixen les formes. En plantes, ossos, arbres o formacions minerals hi identificava solucions capaces de combinar resistència, lleugeresa i bellesa, que després reinterpretava arquitectònicament. La geometria era l’eina que li permetia comprendre i controlar la distribució de les forces. Les formes resultants no eren, per tant, simples recursos decoratius, sinó solucions estructurals que permetien reduir pesos, optimitzar els suports i prescindir, en alguns casos, de grans masses o contraforts.
Per estudiar aquest comportament, Gaudí recorria a recursos com les maquetes funiculars, construïdes amb cordes i petits pesos que reproduïen les tensions d’una estructura sotmesa al seu propi pes. En invertir la maqueta, obtenia una configuració adequada per treballar principalment a compressió. Així, experimentava físicament amb les forces abans de construir i convertia els principis de l’estàtica en una font directa de formes arquitectòniques.
Les golfes de La Pedrera
A les golfes de la Pedrera, els arcs parabòlics de maó mostren amb claredat com una solució estructural senzilla pot generar un espai d’una gran força expressiva. Gaudí disposa els arcs de manera consecutiva, creant una successió rítmica que sosté la coberta i, alhora, defineix l’espai interior. La forma dels arcs permet distribuir les càrregues de manera eficient i reduir els esforços sobre l’estructura.
Aquesta solució, basada en una geometria precisa i en un material senzill com el maó, transforma una necessitat constructiva en un element arquitectònic protagonista. Els arcs no són un afegit ornamental, sinó que constitueixen alhora l’estructura, la forma i l’espai de les golfes. És un exemple especialment clar de la manera com Gaudí integra geometria, estructura i arquitectura en una mateixa solució.
Interior del Col·legi de les Teresianes
L’arc catenari és una de les formes més característiques. És la corba que adopta una cadena quan penja pels seus extrems. Si s’inverteix, es converteix en una forma especialment adequada per suportar càrregues, perquè les forces es transmeten principalment a través de l’arc i es redueixen els esforços laterals. Això permet construir estructures resistents i lleugeres, amb menys necessitat de grans contraforts. Els arcs catenaris apareixen en diverses obres, com al Col·legi de les Teresianes.
Gaudí va explorar especialment les superfícies reglades, formes tridimensionals capaces de generar superfícies corbes a partir de línies rectes. Entre les que va incorporar a la seva arquitectura destaquen els hiperboloides, els paraboloides hiperbòlics o els conoides. Tot i la seva complexitat aparent, aquestes formes es podien definir i construir mitjançant procediments relativament senzills, i oferien un comportament estructural eficient.
L’hiperboloide es pot entendre com una superfície generada per una xarxa de rectes que es creuen i produeixen una forma corba semblant a una cintura. El paraboloide hiperbòlic presenta una doble curvatura i recorda la forma d’una sella de muntar. Els conoides, en canvi, permeten generar superfícies a partir de rectes que connecten diferents directrius i punts, creant formes que s’obren i es projecten cap a l’espai.
Aquesta manera de construir la corba a partir de rectes facilitava tant la definició geomètrica com l’execució amb materials com el maó, la pedra o la ceràmica. Alhora, les formes permetien distribuir les càrregues i conduir-les cap als punts de suport. Així, una arquitectura d’aparença orgànica i dinàmica és, en realitat, el resultat d’una geometria precisa al servei de l’estructura.
A la Sagrada Família, les superfícies reglades tenen un paper essencial en la configuració de les voltes, les torres i altres elements estructurals. Gaudí hi utilitza hiperboloides, paraboloides hiperbòlics i conoides per generar formes corbes a partir de línies rectes, combinant complexitat geomètrica i eficàcia constructiva. Els hiperboloides apareixen sobretot a les voltes, les finestres i diversos elements de les torres, on contribueixen a distribuir la llum i les càrregues. Els paraboloides hiperbòlics intervenen en determinades voltes i cobertes, mentre que els conoides apareixen especialment a les Escoles, on Gaudí els utilitza en les parets i la coberta per crear una estructura lleugera i autoportant.
Aquesta geometria es relaciona directament amb el sistema estructural de la basílica. Les columnes interiors, que es ramifiquen com arbres, integren diferents formes geomètriques per conduir les càrregues cap als fonaments. També hi trobem arcs parabòlics, especialment en les sagristies i en les torres de Jesús, Maria i els evangelistes, que permeten construir estructures lleugeres i resistents. Així, la geometria no és un recurs ornamental, sinó una eina fonamental per definir l’espai, garantir l’estabilitat i donar forma a l’arquitectura de Gaudí.
Pèrgola i pati del darrere de la Casa Batlló | Claudia Maurino
